Amistats de la Tina (curs 2016-2017)

En Tacaroja no és un ocell qualsevol, és ni més ni menys un Erithacus rubecula, o altrament dit un Pit Roig. Petit i eixerit, alça la seva cua quan sent un perill i mai para de fer saltets quan té gana. Com us podeu imaginar és un gran aventurer i sempre està viatjant per aquí i per allà. El reconeixereu fàcilment pel seu cant i si li seguiu la pista fins i tot el podreu veure fent grans recitals. Últimament es diverteix construint petits instruments musicals amb diferents elements de la natura. Un de molt curiós és un xiulet que porta penjat del coll i que es va fer a partir d’una llavor d’albercoc.
Des de l’alçada en la que hi viu té un immens poder perquè ho veu tot.  És per això que li van encarregar una missió molt important: estar alerta a tot el que succeeix al bosc, tant si són coses positives com si no. Coses com… Anotar els naixements, tenir cura de les espècies protegides, fixar-se bé en els perills que poden amenaçar el bosc: vidre que pot provocar foc, papers i llaunes que embruten durant anys i anys i malmeten els hàbitats dels animalons i les plantes que hi viuen i així un llistat de més de 30 coses que ha d’observar cada dia.
En Tacaroja sabia que això era molta feina i va pensar que necessitava ajuda tecnològica per ser més eficient. I dit i fet es va comprar un “smart watch” que li permet localitzar a tots els seus amics i amigues dels boscos, els camins, les muntanyes, els rius… ja hi té més d’un bilió de dades registrades!
Tot anava bé fins que un dia el seu rellotge intel·ligent li va fallar i el pobre té un bon enrenou. Però sabeu què? Ha descobert que amb una mica d’ajuda se’n pot en sortir prou bé i des de aleshores va deixant caure alguna de les seves plomes a les portes dels esplais que ell considera aptes per a la seva missió.
Nenes i nens estigueu ben atents no fos cas que un dia qualsevol us trobéssiu una de les plomes d’en Tacaroja!

El majestuós Sr. Fagus és l’arbre més vell del bosc, la Fageda, perquè és centenari. Sí, sí, ho heu llegit bé, ja té més de 100 anys. Viu a la zona més humida i la seva fusta és molt apreciada per a tothom perquè és molt noble.
El Sr. Fagus és considerat el més savi de tot el bosc amb un tarannà tranquil que transmet molta calma i pau. Li agraden les abraçades i que el facin companyia. Es posa molt content quan es reuneixen al seu voltant els seus amics i amigues, i sempre en fa de nous. Sap moltes coses perquè sap escoltar molt bé tot allò que li expliquen.
Diuen les llegendes que com que té el tronc ple de forats i les arrels molts llargues guarda grans secrets que si els saps escoltar te’ls pot explicar, però si vols saber-ne més el secret no podràs desvetllar.
Com que és un ésser tan especial i màgic té un poder a les fulles: d’aquestes pengen consells que ajuden a resoldre problemes. És tant bo que a vegades sol regalar als seus amics i amigues alguna fulla. A més, els nostres avis i avies diuen que aquestes fulles màgiques, també tenen propietats medicinals i popularment es feien servir en el tractament de la grip, els refredats i la bronquitis.
Per tant, si necessiteu ajuda aneu a visitar-lo que ben segur sabrà donar-vos grans consells.

Cyprine Phelps és un peix de riu molt despert i creatiu. És una carpa que mai ha tingut clar si vol ser mascle o femella. Sempre li ha cridat l’atenció el món dels humans per la diversitat de coses que arriben a inventar. Com per exemple, els pals amb fils que les persones fan servir per aconseguir amics aquàtics, unes coses anomenades canyes. O les preses, aquelles piscines que construeixen als animals de riu perquè puguin anar a estiuejar.
La seva curiositat el/la va dur a entrar a una ampolla de plàstic on va quedar atrapada la seva cua. Però en lloc de desanimar-se va veure l’oportunitat d’aprofitar el plàstic i amb uns quants canvis va aconseguir nadar més ràpid. Des d’aleshores, alguns peixos se’n riuen d’ell/a pel seu aspecte únic, però sempre ha vist la seva cua com una mostra del que pot arribar a fer com a inventor/a.
I així  va ser com va començar a reciclar i reutilitzar el que tenia al seu voltant per inventar tot tipus d’artefactes. Va ser un camí accidentat com quan va intentar crear unes potes per fer caminar els peixos –de veritat no ho proveu mai- o quan va inventar un ascensor pels salmons que volien remuntar el riu –no estaven, allò que se’n diu…molt agraïts-. Malgrat això, ell/a es va mostrar perseverant. Fins i tot va anar a l’aquari de la universitat per aprendre tot el que necessitava per tenir èxit.
Quan va tornar a la seva llar va comprovar que hi havia tanta brossa que el caudal del riu s’estava reduint i les seves companyes i companys s’estaven quedant sense casa. Gràcies al seu enginy i amb l’ajuda de totes i tots van aconseguir crear una màquina per netejar el riu. Això els ha permès resistir als residus que hi circulen, però la situació està empitjorant i la màquina no dóna a l’abast.
Des d’aquell moment, Cyprine Phelps viatja a través de rius, llacs, basses i tot tipus d’hàbitats aquàtics per ajudar als animalons que el necessitin. El podreu reconèixer per la seva cua-ampolla i per les ulleres de submarinisme màgiques que duu sobre el seu cap i que utilitza quan té una bona idea per un invent.

La Montroc és una roca que va néixer amb la formació de l’antic massís català de Montserrat, ara fa més de 50 milions d’anys, d’aquí que tingui aquest nom. Va ser arrossegada per cursos d’aigua torrencials fins arribar a un bosc ben frondós on hi viu actualment. És una roca mil·lenària que ha vist l’evolució al llarg del temps. Té tanta experiència acumulada que pot anticipar-se al futur, i no, no és màgia. És per això que tothom la coneix com la roca més sàvia i amb més memòria de tot el bosc.
Si algun dia l’aneu a visitar la podreu trobar perquè és molt grossa, amb unes grans arrugues que semblen esquerdes i per unes senyals que serveixen per indicar el camí a seguir. Malgrat la seva aparença erma i rocallosa, quan els infants la trepitgen està ben contenta perquè les seves petjades li fan pessigolles, ella dia que són carícies per a la seva ànima de roca. La distingireu de seguida perquè duu unes ulleres molt petites que són ben especials ja que les seves lents canvien de color i li serveixen per connectar amb el passat o per veure el futur. Segur que us les deixa provar si li feu pessigolletes.
La Roca de Montserrat últimament està una mica trista perquè els humans que van a visitar-la no recullen la brossa i deixen els camins i el bosc ple de residus que ells mateixos generen. Les escombraries se li incrusten per tot el cos i li causen una coïssor insuportable. Amb l’ajuda de les seves ulleres ha pogut observar el futur i ha pogut comprovar que si la situació continua essent de la mateixa manera arribarà el dia en què els seus amics marxaran del bosc i es quedarà sola, a causa de la gran quantitat de residus que hi haurà.
La Montserrat enyora aquells temps en què rebia moltes visites de diferents famílies que l’anaven a veure i la cuidaven; netejant l’entorn i preservant-lo. Inclús, la pintaven per a què estigués ben maca! D’aquesta manera, la podien trobar molt ràpidament gràcies a la senyalització que li havien fet.
Nens i nenes què podem fer per ajudar-la?