Des dels 18 anys el llapis ha estat la principal ‘arma’ de Zuhal Sherzad en una país, l’Afganistan, on les dones tenen molt restringits els seus drets. Des de l’exili, ara treballa a Ponts per la Pau pels drets de les nenes i dones de l’Afganistan.
- Quins records tens de la teva infantesa a l’Afganistan?
Créixer en un país com l’Afganistan comporta certes experiències. Per exemple, jo sempre he sentit a parlar d’explosions o he vist emigrar els meus familiars a causa dels conflictes al meu país.
Alhora, recordo la meva educació com un capítol molt bonic. Gràcies a la força del meu pare i de les persones que he conegut, com la Nàdia Ghulam, des de ben petita vaig entendre el significat real de l’educació i la seva importància. El meu pare acostumava a dir que si tota la societat tingués educació, no hi hauria tants conflictes, perquè la falta d’educació implica que la societat té problemes.
- Com va canviar la teva vida quan el règim talibà va arribar al poder?
El 2021 jo tenia divuit anys, un moment en el qual tens molts somnis, penses si vols anar a la universitat, planeges com serà el teu futur… Però quan els talibans van arribar al poder em vaig adonar que allò mai es faria realitat. I no es tractava només de mi, sinó dels somnis de tota la gent jove del meu país, que de sobte van canviar. Va ser com una foscor que ho va tapar tot.
Per descomptat, al principi vaig sentir decepció per la situació del país i per l’opressió sobre les dones, però després vaig formar part de l’equip de Ponts per la Pau coordinant la xarxa d’escoles clandestines i vam decidir que, malgrat el règim talibà, el silenci no era una opció.
Era moment de començar una revolució: de fer que les dones poguessin continuar estudiant, i vam crear les escoles clandestines.
- I com vau fer això?
Vam haver d’organitzar escoles clandestines: vam dividir les dones en grups, fèiem calendaris específics i teníem protocols per garantir la seguretat de les noies i les professores.
Això no seria possible sense la col·laboració de les famílies de les noies, del professorat, de Ponts per la Pau. Per exemple, la Nádia Ghulam sempre ens ha donat suport i durant algun temps hem hagut d’aturar les classes i les activitats, però sempre ho acabem posant en marxa de nou.
Amb les escoles clandestines tenen un lloc on anar