Temes clau de la salut

Activitat física i descans

El moviment i l’acció formen part de la dinàmica de desenvolupament dels infants i joves. L’activitat física és, per a la majoria, una necessitat i una font de motivació i de desig. Quan corren pel parc, quan juguen a fet i amagar o quan marxen d’excursió estan realitzant una activitat física, malgrat no se’n tingui prou consciència.

L’activitat física és un factor importantíssim de benestar, un element de presa de consciència d’un mateix, d’estimulació emocional i intel·lectual. Massa sovint, però, aquesta virtut passa desapercebuda i molts infants no troben l’equilibri entre activitat i repòs, entre acció i contemplació.

És necessari que els infants i els joves aprenguin, al seu ritme i nivell de maduresa, a aprofitar l’activitat física com a font de salut, com a mitjà per conèixer-se, relacionar-se, autoexigir-se i autoacceptar-se i també per fruir del propi cos.

Higiene personal

Entenem la higiene com el conjunt de coneixements i d’hàbits que permeten a l’individu i, per tant, a la societat, tenir cura d’ell mateix i, alhora, millorar el seu estat de salut. És, doncs, una condició bàsica de salut i benestar, però també és un element d’autonomia, de socialització i de cultura, un mitjà de desenvolupament dels valors estètics.

Els hàbits higiènics no són un treball exclusiu per als infants petits. Cada etapa evolutiva planteja reptes i dificultats particulars amb relació a la higiene i el més important és assolir el màxim d’autonomia i de consciència possible.

D’altra banda, els hàbits d’higiene corporal, iguals per a tots, i en certa manera rigorosos, són, avui, un gest de solidaritat vers les persones que pateixen alguna malaltia infecciosa i a les quals cal tractar amb el màxim de delicadesa, sense fer més diferències que les imprescindibles.

Alimentació

Una font permanent de contradiccions entre la salut i la cultura és, precisament, l’alimentació desequilibrada i el consum de substàncies tòxiques que provoquen addiccions nocives per a la salut. La dieta mediterrània -tradicional de la nostra cultura- ha estat darrerament substituïda en part per altres hàbits alimentaris.

L’augment del consum de carn, sucre, aliments molt concentrats o molt calòrics, menjars preparats i tota mena de llaminadures va en detriment del consum de verdures, llegums, fruita i peix, tan necessaris per mantenir una dieta equilibrada. La família té un paper protagonista en aquest aspecte, però els educadors i educadores gaudim de molts espais per educar els nois i noies en l’adopció d’hàbits alimentaris sans com ara: a l’hora del berenar a l’esplai, quan marxem d’excursió, durant les activitats de vacances…

És obvi que totes les persones necessitem menjar per viure, però els valors estètics que imperen en la nostra societat (especialment el culte a un cos prim) han agreujat considerablement un conjunt de problemes de salut relacionats amb el fet d’alimentar-se, que es coneixen amb el nom de trastorns del comportament alimentari.

Consum i addiccions

Actualment, “consums i addicions” fa referència a un ampli ventall de temes, des de la tendència dels joves a iniciar-se en el consum d’alcohol, tabac, cànnabis i pastilles de disseny cada cop més d’hora -com han confirmat els darrers estudis-, fins a les addiccions que s’han identificat darrerament en relació amb les pantalles (televisió, mòbils, internet, videojocs, etc,), o d’altres, com la vigorèxia (addicció a l’exercici físic) o les compres compulsives.

Les addiccions lligades a les pantalles es coneixen amb el nom de socioaddiccions i es consideren trastorns de dependència vinculats a activitats diverses de tipus social i no relacionades amb la ingesta de substàncies.

Una gran part d’infants del nostre país necessita veure la televisió més de tres hores diàries. Aquesta dependència té efectes sobre el desenvolupament físic i psíquic, aboca a la vida sedentària, habitua al discurs fragmentat i comporta la dificultat conseqüent d’atenció i concentració. Però també provoca l’hàbit de la dependència, és a dir, la familiarització precoç dels infants amb les conductes addictives, amb la manca de control sobre els desitjos… en definitiva, amb la manca d’autonomia.

D’altra banda, el mòbil no només ha passat de ser un luxe a ser un bé imprescindible entre els joves. És també un símbol de grup, de ja ser gran o del nivell adquisitiu. Els videojocs són un dels entreteniments més desitjats i els xats poden arribar a substituir les relacions socials reals.

Tot plegat, un bon repte per als educadors i educadores, que sense ignorar la realitat en què vivim, haurem d’oferir alternatives d’oci més saludables.

Prevenció i seguretat

L’actitud de prevenció davant del risc i d’atenció als petits accidents de la vida quotidiana formen part del desenvolupament de l’autonomia. Amb els infants sovint hi ha dues situacions oposades. D’una banda, aquells que gaudeixen o pateixen una sobreprotecció extrema, emparats per una família que s’angoixa fàcilment i que bloqueja l’aprenentatge de la superació de les dificultats. De l’altra, aquells infants una mica deixats, que sempre campen sols, que sovint no tenen a prop la figura materna o paterna quan la necessiten i que s’acostumen fàcilment a actuar massa alegrement davant dels perills.

Tant en un cas com en l’altre, no s’estimulen la percepció i la prudència davant del risc, ni les destreses per guarir-se i protegir-se.

En el cas dels adolescents, les característiques psicològiques pròpies d’aquesta etapa afegeixen algunes dificultats complementàries. Molt sovint se senten infal·libles, les desgracies mai no els poden passar a ells i tendeixen a autoenganyar-se respecte a les seves possibilitats o, simplement, passen per alt el petit detall de calcular les conseqüències de les accions que emprenen o dels embolics en els quals es fiquen.

Sexualitat i afectivitat

En certa manera, la nostra és una societat hipersexuada. La presència social i quotidiana de missatges sexuals és sovint aclaparadora. La sexualitat ha esdevingut un valor mercantil més que serveix per vendre millor un producte, per competir, guanyar o quedar fora de circuit.

Es tracta, però, d’una concepció de sexualitat androcèntrica, construïda a la mida de l’home i que palesa, com en altres àmbits socials, una relació de poder.

Després d’una bona pila d’anys de repressió i de silenci, els infants i els joves reben una allau permanent d’informació desendreçada, acompanyada de poca orientació i pocs elements ètics. El resultat, a banda de la desorientació lògica i dels riscos importants que comporta, a vegades es tradueix en una precocitat que no aporta gaires avantatges i, altres vegades, en un repte permanent a la intimitat i la dignitat de la persona.

L’accent en la transmissió d’informació (no sempre eficaç, per altra banda) ha bandejat el treball d’exploració i clarificació dels sentiments, les sensacions i els valors. La sexualitat és un espai integral de la persona, és una dimensió individual i relacional d’una gran riquesa, és una manifestació de vitalitat profundament humana. Hem de treballar perquè els infants i els joves visquin la seva sexualitat de la manera més integral possible, al nivell de maduresa que els correspon, sense els fantasmes ni les pors d’èpoques passades, i d’una manera alternativa a la concepció mercantil i patriarcal.

Medi ambient

Hem vist que salut i medi ambient són conceptes estretament relacionats.

La sensibilitat social creixent vers la conservació de la natura s’ha de concretar tant en el medi més proper i immediat de la vida quotidiana, com en el medi més allunyat. Interessa poder treballar, al nivell de maduresa possible en cada etapa evolutiva, el concepte de pensar globalment i actuar localment de manera que es pugui percebre el lligam entre salut i medi ambient, i també es pugui incidir en el canvi de comportament necessari per preservar efectivament els recursos naturals.

Un àmbit d’intervenció inexcusable és l’educació del consum, ja que la confusió entre nivell de consum i benestar és força estesa i provoca sovint una espiral consumista, que ignora o menysté les repercussions negatives sobre el medi ambient.

Cal incidir també en una visió equilibrada de la situació actual: una visió que contempli els desastres, però també els èxits i les esperances, perquè un missatge apocalíptic podria ser, per bé que benintencionat, més desmotivador i angoixant per als infants i els joves, que estimulador d’accions i de compromisos.

Solidaritat

La reflexió i l’acció vers les persones que no viuen en les mateixes condicions de benestar també ha de ser un toc d’alerta respecte a l’excés de confort i d’abundància que, a la pràctica, representa l’estil de vida somniat per bona part dels nostres infants i les seves famílies.

Treballar la solidaritat també vol dir treballar aspectes tan difícils com la justícia, l’austeritat, la renúncia, la gratuïtat i el fet de gaudir de les coses valuoses que no tenen un preu marcat.

Treballar més el fet de compartir allò que tinc que no pas el fet de donar allò que em sobra, és a dir, treballar un concepte de fraternitat que va més enllà del cercle petit de les relacions familiars, de les amistats i de les persones més properes.

El binomi solidaritat-salut també té molt a veure amb els comportaments en el dia a dia i l’entorn més proper. Cal ser conscient dels efectes nocius i insolidaris dels nostres hàbits malsans en els altres: el volum desmesurat de la TV per al meu veí, posar-me a cridar el meu amic que es troba a l’altre cantó del carrer per a la gent que camina tranquil·lament o llençar el paper del caramel a terra.

Salut emocional

Respectar-se un mateix, conèixer-se i estimar-se són comportaments cabdals per a la salut individual i col·lectiva.

A vegades, la família i els altres educadors oblidem una mica el treball d’introspecció amb els infants i els joves. L’exercici de reflexió sobre la mateixa identitat, els pensaments, els actes, la personalitat, les capacitats i les limitacions. L’esforç d’autodefinir-se, al nivell de maduresa que sigui possible.

L’autoconeixement i l’autoestima demanen també estimular l’expressió i la comunicació de l’univers intern (vivències, pensaments, sentiments i sensacions, fantasies, estats d’ànim…). Atorgar-se el dret a la sensibilitat i posar nom als sentiments: vergonya, ràbia, gelosia, dolor, tristesa, alegria, por, tendresa, perdó… No fugir dels conflictes, sinó afrontar-los. Aprendre a dir sí i a dir no.

Finalment, es fa necessari aprendre a descobrir les mateixes trampes amb les quals ens enganyem: les addiccions; les relacions possessives; la justificació o negació dels errors per por a la frustració i al càstig, els desitjos d’omnipotència, de no veure els límits ni donar valor a les coses petites i quotidianes; la fugida de l’esforç, tot esperant que el temps o l’altres arreglin el destí.