L’esforç i el plaer
La dialèctica entre una moral espartana (l’esforç, la constància, la superació de les dificultats..) i una moral hedonista (el plaer, l’alegria de la vida, la contemplació estètica de la vida…) no es pot resoldre avui sense una síntesi harmònica entre esforç i plaer, una síntesi no excloent dels dos pols. A més a més, l’esforç i el plaer tenen una dimensió individual i una dimensió col·lectiva i altruista de gran potencial educatiu.
L’esplai és ple d’estones d’esforç i d’estones de plaer, i la frontera entre aquests dos moments no és nítida ni estable.
Hi ha esforços absolutament barrejats amb el plaer, com per exemple, l’esforç de cantar bé una cançó i el plaer d’adonar-se que s’està aconseguint. Aquest tipus d’esforç amb gratificació molt immediata són viscuts positivament gairebé sempre.
I també hi ha esforços poc gratificants a curt termini, però absolutament necessaris per a la convivència (com per exemple, rentar els plats d’un campament). Aquests esforços, però, poden ser viscuts positivament si es troba el sentit i la justificació, i, fins i tot, poden ser una ocasió de retrobar el plaer amagat en els actes quotidians més senzills.
Hi ha un esforç i un plaer que pertanyen i han de seguir pertanyent a l’esfera individual. És tot el que te a veure amb l’autoconeixement i l’autoestima, i que posa a l’infant i a l’adolescent en la tensió de controlar-se, acceptar-se i, també, mimar-se.
D’altra banda, hi ha un esforç i un plaer que pertanyen a l’esfera del col·lectiu. És tot el que té a veure amb els lligams, compromisos i relacions que s’estableixen en un grup.
L’esplai és un marc idoni per reinventar i redescobrir esforços i plaers individuals i col·lectius, a partir d’experiències vitals que ens empenyen a exclamar: Eureka! Ho hem aconseguit!
“Com més fàcil i ràpid, millor…”
A les entitats no ens limitem a reflexionar i debatre l’educació en valors, sinó que ens basem en la vivència directa, a fer que els infants es comprometin en fer les coses ben fetes i anar més enllà de la satisfacció individual per passar a la satisfacció grupal. Aleshores, constantment treballem per combatre el consumisme i el plaer immediat per tal d’avançar en ser ciutadans de dret a ser ciutadans amb deures.
La societat de consum proporciona satisfacció immediata sota la llei del mínim esforç a partir de l’oferta de bens de consum progressivament més sofisticats i innecessaris.
Aquest clima cultural tendeix a retardar la maduració intel·lectual i emocional dels infants pel que fa a la capacitat d’espera. Molts educadors es lamenten de la “immediatesa” dels infants i adolescents: els costa massa escoltar, els costa massa llegir, els costa massa acabar allò que comencen. Per contra, tendeixen a interrompre, a distreure’s… a dispersar-se entre un munt d’estímuls efímers i contradictoris.
De l’individu al col·lectiu, eduquem per a la ciutadania
“Bon ciutadà és aquell que coneix i defensa els seus drets,assumeix i acompleix els seus deures i , a més a més, procura que tots aquests drets i deures es facin extensius a aquells que encara no els tenen reconeguts o no poden exercir-los”
Ser ciutadà, doncs, suposa pensar en clau de nosaltres en lloc de pensar i actuar en clau de jo. Passar del jo al nosaltres no únicament tindrà uns benefici pels altres sinó pel propi infant. Per fer-ho possible hem d’afavorir els espais i les vivències per passar del “jo vull” per passar al “nosaltres volem”.
La pràctica de la ciutadania és el que fem quan oferim als nostres infants i joves activitats que les preparin i els donin les habilitats per convertir-se en ciutadans de dret i deure. Quan fem un taller on la base és la reflexió i el debat els hi estem oferint l’oportunitat de posar en marxa hàbits de diàleg, escolta… Quan pactem les normes a les assemblees per regular la vida de grup, els estem oferint l’oportunitat d’experimentar els valors de la convivència. Quan plantegem projectes de cooperació els estem facilitant el plaer de gaudir de l’èxit col·lectiu i fer quelcom pels demés.