Construirem un jardí mineral i un terrari, de tal manera que els infants experimentin amb materials poc habituals en el seu dia a dia.

– Identificar elements químics

– Identificar i comparar animals petits típics en jardins.

– Desenvolupar el mètode experimental i la descoberta.

CREACIÓ D’UN JARDÍ DE CRISTALLS

Què és una dissolució saturada?

Quan es fan créixer cristalls, es necessita una dissolució saturada o un cristall mare. Aquests es formen quan l’aigua de la dissolució s’evapora. Les petites partícules dels ingredients químics a la dissolució s’uneixen gradualment. El cristall en el recipient segueix creixent mentres l’aigua s’evapora. En paral·lel la concentració de la dissolució es fa més gran ja que les partícules cristal·litzen al voltant del cristall mare.

“Quan s’afegeix una cullerada de sucre a un got de té, normalment es remou per ajudar a dissoldre el sucre. Hi ha dues maneres per fer-ho: remoure’l o escalfar-lo. Però tot i que es faci totes dues coses hi ha un límit de quantitat de sucre que es pot afegir a la beguda. I haurà un moment en el que no es dissoldrà: en aquest moment la beguda està saturada”.

L’aigua és saturada quan conté dissolta la major quantitat de sal que pot dissoldre. Així amb un litre d’aigua a 20º podem dissoldre 310 grams de salnitre, però no més. Aquest estat de saturació cedeix si la temperatura augmenta. Si escalfem l’aigua a 40º, podem dissoldre 640 grams de salnitre. I a 100º, podem dissoldre-hi fins a 2.470 grams per litre d’aigua.

Si aquesta solució saturada d’aigua salada a 100º la deixem refredar fins a 40º, es precipitaran de forma sòlida uns 1.830 grams de salnitre. (2470 – 640), i si aquesta la deixem refredar fins a 20º, precipitaran 330 grams de salnitre.

Aquest és el procediment per obtenir solucions saturades: escalfeu l’aigua en contacte amb un excés de sal que s’hi dissol i deixeu refredar després una solució fins a la temperatura requerida.

Això és el procés natural d’extreure sal del mar. Les salines litorals disposen d’un sistema anomenat “concentradors”, que són unes basses en contacte directe amb el mar, on s’acumula la sal.

Aquesta aigua és distribuïda en basses cristal·litzadores, on s’evapora una part molt considerable de l’aigua rebuda durant la primavera. Al pic de l’estiu ja es pot fer la collita de la sal, d’uns 100-200 quilos de sal per cada metre quadrat de salina. Proposem fer diferents experiments per observar les cristal·litzacions:

CONSTRUÏM EL NOSTRE PROPI JARDÍ

Aquesta prova es pot fer per grups on cadascun d’ells faci el seu propi jardí. També es pot fer un jardí únic de grup amb cadascuna de les seves creacions. Es pot fer diferents solucions en funció de les edats dels nois i noies i la seva dificultat a l’hora de manipular.

Per altra banda, tot i que els elements químics són molt bàsics (sal,sucre…) hem de situar als nois i noies en el risc de fer una mala manipulació ja que podem anar afegint solucions cada cop més complex.

Comencem posant petits trossets de carbó o pedres poroses en un plat. S’ha de remoure sal en aigua calent fins que no es dissolgui més. S’afegeix una cullerada de vinagre a la solució i es posa sobre el carbó les pedres. El vinagre netejarà les pedres, facilitant que l’aigua accedeixi a la superfície, on s’evaporarà deixant cristalls de sal. El jardí anirà creixent tant de temps com quedi solució.

Es pot fer altres tipus de cristalls que detallem a continuació:

– Cristalls de sucre

Ingredients:
Aigua calenta
Un clip de paper net
2 gots de sucre
Un fil o cadena
Un got de cristall que resisteixi la calor
Una cullera

Procediment:

Omplir a mitges el got amb aigua calent. Barrejar lentament tant de sucre com sigui possible a l’aigua. El sucre es desfarà. Seguir afegint sucre fins que es tingui una barreja espessa.

Penjar el clip de paper d’un tors de fil o cadena i penjar-lo al got. S’ha d’assegurar que el clip no toqui el fons.

Deixar el got on no destorbi i cobrir per a que no caigui pols a dins. Després d’uns dies, començarà a formar-se cristalls al voltant del clip i el fil o cadena.

– Cristalls de bicarbonat sòdic en una cadena

Ingredients:
3 cullerades de bicarbonat sòdic
Mig got d’aigua
Placa escalfadora elèctrica
Cadena d’uns 10 centímetres
Got net

Procediment:

Posar mig got d’aigua en una olla. Dissoldre tant bicarbonat sòdic com sigui possible, remoure una cullera cada vegada. Escalfar la solució sense que bulli. Treure-la del foc i remoure-la afegint més bicarbonat sòdic fins que no es dissolgui. Refredar la solució i posar-la a un got net on ja estigui penjada la cadena.
Al cap de pocs dies començarà a cristal·litzar-se al voltant.

– Més cristalls sobre cadenes o fils

Hi ha una varietat de substàncies comuns que es poden fer servir per fer créixer cristalls:

• Sal
• Sals de Epsom (epsomita)
• Sucre
• Bòrax
• Alumbre (sulfat potàssic d’al·lumini)
• Bicarbonat sòdic
• Carbonat sòdic
• Sulfat de coure

Ficar en una gerra aigua molt calenta i la substància amb la que es vulgui fer els cristalls fins que es saturi la solució.

Posar aquesta solució en un got net i penjar un fil al centre del got.

Tapar amb un paper. Deixar reposar, i 15 minuts després, moure una mica el got. Fer-ho de nou quan hagi pasta 15 minuts després i finalment una hora més tard.

Deixar el got on no destorbi. Depenent de la substància que s’ha git servir, els cristalls poden començar a créixer una hora més tard i durant els dies següents.

– Fer créixer un gran cristall de sal

Amb una mica més d’esforç és possible produir un únic gran cristall simètric. En primer lloc, s’ha d’omplir una gerra amb aigua calenta i remoure-la amb tanta sal com es dissolgui.

Deixar que l’excés de sal s’assenti i vesar-ho en un plat, deixant tota la sal que no s’ha dissolt fora.

Al refredar-se l’aigua, començarà a formar-se petits cristalls en el fons del plat. Utilitzant una lupa s’ha d’escollir el cristall més gran i perfecte.

Barrejar altra dosis de la solució calenta sobresaturada. Deixar que la sal no dissolta no s’assenti com abans, i es fica la solució en una gerra neta. Es pot fer servir un filtre de cafè o un tovalló net com a filtre. Lligar un fil al cristall mare i penjar-ho en la solució. Cobrir la gerra amb un tros de paper per alentir l’evaporització.

Mentres l’aigua s’evapori al llarg de vàries setmanes, la sal s’enganxarà al cristall. S’ha d’eliminar qualsevol rest d’altre cristall que s’hagi format.

Es pot fer aquest mateix experiment amb d’altres substàncies que hem dita anteriorment.

Alguna cosa no funciona?

S’han de revisar tots els dies el jardí per veure si creix. Si no és així, vol dir que no hem saturat la dissolució o el recipient no està prou net.

CONSTRUCCIÓ I AGENÇAMENT D’UN TERRARI

L’activitat té quatre etapes:
• La construcció
• L’agençament
• La programació
• El manteniment

Construcció

La primera fase és idear aquell recipient estable que permeti col·locar adequadament els animals, de manera que puguin obtenir còmodament tots aquells requeriments vitals imprescindibles per estar en captivitat durant un temps prudencial.

Cal fugir de materials permeables com la fusta o el cartró, perquè generalment amb la humitat es floreixen. El millor material és el vidre o el plàstic transparent del tipus metacrilat. En comerços especialitzats de bricolatge ens poden subministrar aquests plàstics tallats i, a vegades, fins i tot muntats. Si tenim algun aquari vell, encara que no sigui tancat, serà també un bon terrari.

Per ajuntar les peces podem fer servir adhesius especials de silicona. Amb pistoles especials que dosifiquen l’adhesiu i amb l’ajuda de cintes elàstiques que assenten l’estructura durant l’assecat, podem enganxar-lo perfectament.

Cal idear acuradament la mida del terrari, en funció dels animals que albergarà, les seves necessitats vitals i el nombre d’individus que col·locarem. Generalment les dimensions adequades són de 25 cm x 25cm x 50 cm, o de 30 cm x 30 cm x 60 cm.

No convé, en general, que el terrari presenti – llevat de la cara superior lliure- cap finestra ni cap obertura.

Així, haurem de fer una previsió de les peces en funció del gruix del vidre o plàstic que fem servir. Per exemple, si volem construir un terrari de 25 cm x 25 cm x 50 cm i el gruixut del vidre és d’1 cm, haurem de disposar de:

– Dues peces (base i superior) de 25 cm x 50 cm x 1 cm
– Dues peces (frontal i posterior) de 23 cm x 50 cm x 1 cm
– Dues peces (laterals de dreta i esquerra) de 23 cm x 23 cm x 1 cm

El terrari ha de tenir suficient ventilació, però al mateix temps ha d’impedir la fugida dels seus habitants. Això es pot aconseguir cobrint la cara superior del terrari amb una tela mosquitera forta muntada sobre un marc de fusta (amb uns llistons de 2cm x 2cm) que encaixi ajustadament però sense fer força sobre el terrari.

Aquesta mosquitera ha de ser espessa per impedir la fugida dels inquilins i forta per durar. És recomanable la de plàstic dur, en comptes de les metàl·liques. El mateix pes del marc de fusta contribueix a ajustar la tapa i en conjunt aquesta és fàcil de posar, treure i netejar.

Agençament

La segona fase és ambientar d’interior del terrari perquè l’animal pugui trobar unes característiques adequades per viure. Sempre aquests ambients són simulats de la realitat, però podem recrear fidelment el seu ambient original (terraris realistes) o, per què no, crear nous espais però que mantinguin aquestes relacions perfectes (terraris futuristes).

Per exemple, els grills són uns animals molt territorials i en captivitat necessiten també una mica d’espai propi. En un terrari, això s’aconsegueix afegint una mena de cel·les obertes que es camuflin en l’entorn del terrari (terrari realista) o col·locant oueres o una totxana amb forats (terrari futurista).

Cal recobrir amb sorra gruixuda (no pas de la més fina) el fons del terrari fins a una alçada d’1,5 –2 cm. Això permetrà un bon drenatge. Per sobre, col·loquem una capa de terra esponjosa i fina, pròpia dels ambients on viuen aquests animals.

El tema dels amagatalls és un capítol interessant. La majoria d’animals necessiten d’amagatalls per fugir dels seus depredadors (cosa que al terrari no té importància) i per controlar aspectes de lluminositat, calor, fred, humitat, etc., o per criar. És important dotar el terrari d’elements que afavoreixin aquest requeriment, com per exemple: cartrons, pedres o troncs.

Però col·locar massa elements ens perjudicarà l’observació dels animals al terrari. A més, el terrari de metacrilat no suporta massa el pes i, si aquest és una mica excessiu, ben aviat es desmunta.

Per a determinats animals que precisen també humitat, resulta adequat fer arrelar molsa, ben lleugera, ja que proporciona amagatall i humitat.

El terrari ha de ser un lloc càlid. Cal evitar tant les baixes com les altes temperatures al seu interior. Per detectar si hi ha algun problema amb la temperatura interior, cal col·locar un termòmetre al seu interior que faciliti l’enregistrament d’aquestes variables.

Cal dotar el terrari d’un sistema d’il·luminació i calefacció adequat per facilitar-ne el manteniment de les temperatures, ja sigui a l’hivern o a l’estiu.

Això s’aconsegueix amb una única bombeta d’incandescència de 40 W o 60 W. Resulta molt pràctic collar un portabombetes sobre la tapa superior del terrari (bé sigui interior o exterior).

Una altra mena de terrari: forat dels cucs de terra

Els cucs de terra també són interessants. Per aprendre’n moltes coses, haurem de col·locar-los en un terrari especial.

Aquest tipus de terrari és un recipient vertical, molt estret, que consta de dos vidres grossos per facilitar l’observació subterrània d’aquests animals.

La base és una fusta de 53cm X 9 cm.

Al mig d’aquesta fusta en clavem una altra de 30 cm x 3,2 cm. A cada costat, col·loquem uns llistons de cantons rodons de 30 cm, amb una separació prudencial que permeti passar els vidres.

Posteriorment, fem els dos laterals. Sobre cada peça de 30 cm x 7 cm clavem una altra peça de 28,4 cm x 3,2 cm desplaçada a un cantó, i els posteriors llistons de cantons rodons de 30 cm.

Col·loquem dos vidres paral·lels de 30 cm x 30 cm a la base i amb claus assentem l’estructura. Podem fer servir dos escaires de 7,5 cm a cada cantó. A la base de tota l’estructura fem quatre petits forats, que permetin drenar l’aigua d’aquest terrari. Per dins col·loquem una malla metàl·lica.

A la part superior, col·loquem una peça de fusta de 35 cm x 10 cm sense collar.

Per acabar de muntar aquest tipus de terrari, haurem de fer l’agençament interior: es col·loca entre els vidres una capa de grava de 4 cm i, posteriorment, l’omplim de terra esponjosa i humida fins a 5 cm de la part superior. Recomanen que aquesta terra es col·loqui partida en dos trams per una fina capa de guix en pols. Això crearà tres nivells diferents de terra amb diverses humitats. A la superfície de la terra es col·loca fullaraca i troncs, representant un sòl vegetal. Fins i tot, podem fer germinar gespa. Per mantenir el terrari només caldrà polvoritzar aigua a la part superior prudencialment, i així evitarem que aquesta superfície estigui seca.

Ja podem col·locar els cucs de terra, que es desplaçaran lliurement en profunditat, segons els seus requeriments. Observarem com mengen i com fan les galeries subterrànies. Per no molestar els animals, elsvidres es cobreixen amb unes cartolines negres, i només les traurem per fer les observacions.

EXCURSIÓ A LA CACERA

Un cop construït el nostre terrari, ja podem anar d’excursió disposats a “caçar” animals per observar-los durant una temporada.

Preparació de l’excursió

Per preparar qualsevol sortida amb els nois i noies, cal treballar bàsicament tres aspectes:
• Consultar el mapa (millor fer-ho per grups petits i comptar amb més d’un mapa) i també els tríptics, postals, fullets, etc. que podem trobar sobre l’excursió que farem.
• També concretar el material que cal portar: quina roba hem de dur, quines sabates ens hem de calçar, el menjar, la motxilla, la cantimplora…
• No oblidar d’altres estris: lupes, binocles, càmera de fotos… En aquest cas, el material de descoberta demanarà una preparació especial, ja que es tracta d’una excursió “a la cacera”.

Preparar la captura dels invertebrats

Recomanem sempre fer captures amb trampeig dinàmic. El naturalista és el que controla i selecciona la captura, perseguint la presa i tractant-la correctament en la seva captivitat.

Podem elaborar trampes de captura dinàmica. Una ampolla de llet de litre i mig partida per la meitat, amb la peça superior col·locada de forma inversa, com si fos un embut, sobre la peça inferior, és una bona trampa. O un pot de plàstic dur, d’obertura ampla i tap de rosca. O un sedàs de malla fina, del tipus caçapapallones. Tots aquests recipients, els poden fer servir per perseguir i aïllar del seu medi els petits invertebrats que poblaran el nostre terrari.

En el moment de la captura, ens podem ajudar amb un pinzell petit per escombrar suaument l’animal i guiar-lo cap a l’entrada del recipient-trampa. Per això, cal recercar minuciosament per la gespa, l’herba, les pedres i els troncs dels arbres de la nostra zona explorada.

Si col·loquem un hule de plàstic o estovalles de paper, de color blanc, sota un arbust i el sacsegem suaument, cauran sobre l’hule una sorprenent quantitat d’animals que viuen en aquestes plantes. L’hule facilita la seva observació i la seva captura. Molts animals passen desapercebuts per la coloració mimètica que presenten.

Per analitzar les característiques i l’estat de les nostres preses, farem servir les lupes de mà. En llibres i guies de camp, consultarem més coses sobre la vida dels animals capturats.

Els animals que podem capturar

Per la seva viabilitat i abundor en les captures, recomanem començar per col·locar en el terrari diversos invertebrats comuns i força característics del nostre territori.

– El peixet de plata (Lepisma saccharina i Thermobia domestica). És un animal de cos petit i platejat, amb tres cues a l’abdomen i unes llargues antenes. Els adults viuen uns quants anys i muden moltes vegades. Els podem localitzar a les nostres cases, en aquells racons secs on s’acumula la pols. S’alimenten de restes de plantes i d’animals. Podem mantenir aquests animals en el terrari, facilitant espais d’ombra, papers de diari i racons amb molles de pa i pols domèstica, a part d’altres restes vegetals del jardí. No necessiten excessiva humitat. En trobarem a les nostres cases, en aquells espais de magatzems i racons de biblioteca.

– La llagosta. Podem buscar la llagosta verda (Tettigonia viridissima) i la llagosta (Ephippiger ephippiger). És un animal de potes llargues adaptades per saltar. Té ales per volar, tot i que en alguns casos les té molt reduïdes. Generalment, canta com els grills, fregant certes parts dures de les seves ales. Les femelles tenen una mena de banya allargada a l’abdomen per tal d’enterrar la seva posta. Podem mantenir aquests animals en el terrari, facilitant els amagatalls entre la vegetació. A la natura viuen en els arbres, les clarianes de bosc, els camins i vinyes. Cal aportar alimentació carnívora com cucs, formigues i mosques, a part de vegetals tendres i sègols. Hem de controlar molt els nivells d’aigua.

– El grill (Gryllus campestris). És un invertebrat de coloració fosca, amb el cap gran, antenes llargues i potes posteriors més desenvolupades que la resta. Salta un mica. No pot volar, però les seves ales dures li permeten cantar, fregant-les (xerricar). La femella no canta, però té una banya llarga, al costat dels dos apèndixs posteriors, per enterrar la seva posta. Podem mantenir-los en un terrari facilitant-los una alimentació correcta a base d’enciam tendre, pastanaga i poma. En trobarem a les comarques prepirinenques com el Ripollès, el Berguedà, el Solsonès o Osona. Cal buscar-los en prats de pastura i clarianes de bosc. Els localitzarem pel seu cant “cri-cri”, molt a prop dels seus caus. Per fer-los sortir de les seves galeries subterrànies, només cal simular que ve pluja abocant una petita quantitat d’aigua en el cau. Els grills sortiran a l’exterior fugint de l’aigua. Cal ferho al començament d’estiu, i poden viure un parell d’anys.

– L’insecte-bastó (Bacillus rossii). És un insecte força maco, de cos allargat i fi, amb les potes molt llargues. Resta immòbil llargues estones, per tal de passar desapercebut en els arbusts on viu. No té ales. Els mascles són molt escassos. Per mantenir-los en el terrari, cal aportar fulles tendres d’heura (recomanem plantar una branca o ficar-la en una proveta plena d’aigua). També podem aportar enciam, ja que són vegetarians. És un insecte maco per mantenir en un terrari. En trobarem a les serralades litorals i prelitorals, a les zones assolellades i arbustives.

Pots descobrir més animals si et descarregues el document adjunt , també trobaràs més informació sobre el manteniment i cura d’aquests terraris.

Aquesta activitat forma part de la proposta educativa Eureka!